Cap estructura no és neutral. Tota forma organitza, distribueix i condiciona: fins i tot abans de ser habitada, l’arquitectura disposa maneres de circulació, graus d’accés i zones de permanència o d’exclusió. Les superfícies administren; els materials regulen. Quelcom semblant succeeix amb el text, les formes del qual estabilitzen significats en imposar lògiques de temporalitat lineal, jerarquia sintàctica o funcionalitat expressiva. Aquesta perspectiva de transposició esdevé una experiència estètica en què la poètica actua com a força instrumental per intervenir la gramàtica material dels espais físics. El terme “sintètic” no al·ludeix a allò artificial, sinó a la producció de noves combinacions. Del diàleg de les peces d’Ángel Biyanueba, Lara Uro, Mario Manso, Nicolás Cox i Pablo Quesada, sorgeix una realitat suspensiva que ve a demostrar que les formes heretades poden ser abatudes, inclinades fins a evidenciar la seva condició i obrir un marge des del qual assajar altres modes d’interacció i existència.